Per els fills dels seus fills

I jo que pensava que ho havia vist tot en referència a la utilització de la infància com a legitimació publicitària per part d’una companyia qualsevol. Però fa un parell de dies que ens bombardegen amb una nova campanya que em demostra que estava molt equivocada. “Mare, pare: Tindré un fill”. Comença el spot amb una frase innocent si no fos perquè és una nena petita, de només 5 o 6 anys, la que la diu.

El pare, o millor dit, la meitat d’aquell home (solament es veu mitja cara), la mira amb perplexitat, com si, (opció a) la nena no fos seva, o (opció b) pensés que estava participant en algun reality. Poc després del shock inicial un reguitzell de nens i nenes fan una enumeració de la quantitat de fills que volen tenir en el futur. Encara no puc entendre què em volen vendre, però estic intrigada. Ara un nano surt com un manifestant del maig del 68 dient “És temps de seure a parlar del món que volem per ells”. Tan sols per curiositat decideixo aguantar fins al final, desitjant que no sigui massa lluny.

L’anunci dura 1’33’’ i els publicistes van utilitzar un minut sencer per entendrir-nos i que els nostres ulls estiguin preparats per el colofó: “Haurem de reinventar-ho tot… (…) I, sobre tot, l’energia que ho mou tot”. ¡Ah! Ha costat una mica però hem arribat tots junts: ens parlen de una energètica! Amb tanta emoció em creia que el govern volia presentar un sistema educatiu nou amb l’objectiu de canviar el món. Diguin-me ingènua però encara tinc fe en aquestes cosetes. Res més allunyat de la realitat: el nom d’ENDESA brilla al mig d’un edifici lluminós i ple de gent. Les dolces paraules dels nens ressonen a dins dels nostres caps, la música (amb trompetes i tot) acompanya en tot moment l’espectador i la fan pujar de volum quan la pantalla es torna negre.

No em acabat. Hi ha dades importants: “30.000 empleats, milions de clients, pensant en els fills dels teus fills. Cap a una nova consciència: ENDESA”. Suposo que la meva cara és va quedar com la d’altre gent quan va veure aquest anunci. La primera paraula que em ve al cap és indignació. Com pot ser que estigui permès que uns fills (siguin de qui sigui) apareguin a la televisió per millorar la imatge d’una empresa? Amb las seves veus i la seva innocència, els publicistes i els que els contracten arriben directament al cor de la gent i de les seves il·lusions més primàries: que tot sigui millor per les generacions futures. Quina farsa! No per tots, això és clar. Estic segura que els propietaris d’Endesa sí que pensin en els seus fills.

Share on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+Share on LinkedInShare on Tumblr

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *